500 entrades

500 entrades!!!! Això significa 500 fotos penjades cada dia des del 14 de març del 2013. Qui ho havia de dir!

Quants instants de curiositats, de natura, de temps lliure, de racons de Barcelona, de sèries de fotos que tenen algun lligam, de forçada exposició personal en forma d’autoretrat, i de tants d’altres temes.

La imatge és la  que m’ha empès a congelar l’instant. Moltes vegades per manca de temps, o perquè ja no queda memòria al telèfon, la imatge que em sorprèn intensament no pot ser registrada. És una gran pèrdua? Suposo que el secret és no aferrar-se. Ja vindrà el concepte més endavant en una nova imatge.

Com abans, em sorprenc quan veig una bona foto, però ara se’m planteja la pregunta “com ho han aconseguit”? De moment, com des de l’inici d’aquest recull d’instants, vaig fent proves sense cercar influències o punts de referència, que segur que millorarien el contingut ofert. Tanmateix encara no és una prioritat.

Aquests dies al contemplar un riu, m’ha vingut el record d’un llibre, Siddharta de Hermann Hesse. Al pensar en la successió d’imatges del meu blog, que de forma parcial expressa el flux de la vida, m’ha vingut a la ment un fragment d’aquest llibre.

“Ja no va veure el rostre del seu amic Siddharta, en lloc d’aquest en va veure molts d’altres, molts, tot un seguit, un cabalós riu de rostres, cents, potser mils, que anaven i tornaven però sempre semblaven estar presents, canviaven i es renovaven contínuament i, de totes maneres, tots eren Siddharta. Veié el rostre d’un peix, d’una carpa, amb una boca infinitament oberta pel dolor, un peix agonitzant amb els ulls entelats … Veié un nounat tot vermell i ple d’arrugues, contret pel plor … Veié un rostre d’un assassí que clavava un ganivet al cos d’una persona … Veié al mateix instant, que aquest criminal s’agenollava, encadenat, i que un botxí li tallava el coll d’un cop d’espasa … Veié els cossos de dones i homes despullats en les posicions i les lluites d’un amor vertiginós … Veié cadàvers estesos, immòbils, freds, buits … Veié caps d’animals, de verros, de cocodrils, d’elefants, de braus, d’ocells … Veié déus, veié Krixna, veié Agni, veié totes aquestes figures i cares aplegades en mil relacions recíproques, cadascuna ajudava a l’altra, s’estimaven, s’odiaven, es destruïen, tornaven a donar a llum; cadascuna desitjava morir, era una confessió dolorosa i apassionada de la transitorietat, però cap no moria, només es transformaven, tornaven a néixer contínuament amb una nova cara i sense que entre una figura i una altra s’interposés el temps. I totes aquestes figures i cares descansaven, fluïen, s’engendraven, suraven i penetraven les unes dins de les altres, i sobre totes elles sempre hi havia una capa lleu i insubstancial però existent, com una capa prima de vidre o de gel, com una pell transparent, una closca, un motllo o una màscara d’aigua que reia, i era el rostre somrient de Siddharta que ell, Govinda, havia tocat amb els seus llavis en aquest instant.”

Per cert, gràcies bonica pel teu dibuix tant preciós.