2 anys

I així, com qui no vol la cosa, han arribat els dos anys. Aquesta darrera etapa ha estat diferent. Poc a poc es van anar acumulant les fotos, a còpia d’agafar l’hàbit de contemplar, de veure formes, llums, i de deixar-se sorprendre per l’instant. Fa uns mesos vaig haver d’imposar un silenci per no acumular més imatges. Realment he baixat el ritme. Reconec que a voltes m’he trobat amb imatges que crec amb impacte, com per exemple aquella foto de nit on una silueta elevada enganxava les lletres que anunciaven la pel·lícula del renovellat cinema, o l’enorme nino esparracat al terra regat de nocturna llum. Crec que eren bones fotos que no tornaran. Crec que és bo el fet de poder renunciar, malgrat reconèixer la seva vàlua plàstica, (vàlua com a mínim per a mi). El fet de poder renunciar a quelcom, i restar tranquil, ho percebo com un signe de llibertat.

Per recordar el dia que feia els dos anys, i deixar-ne constància al blog, he visitat les primeres fotografies que vaig penjar. M’ha agradat fer-ho. Les imatges del blog emeten per si mateixes, i provoquen ressonàncies a molts nivells en mi. Per mi tenen un valor. No sé quin efecte provoquen en les altres persones, … què els hi poden transmetre, però malgrat aquesta consciència de biaix en la valoració, penso que hi ha un valor en tot plegat. Sense entrar el qualificar-ne la mesura, el que se m’acut és que representen instants, sense pretensió, de realitat. El dia a dia se’ns menja, la vida flueix, i si no és per la imatge, la paraula o el so retingut en el temps, el fet de delegar-ho tot en el record individual és insuficient, tot i que segurament el que perdura en la memòria forma part de l’essencial. Aquests instants ens ajuden a recordar allò que hem estat, allò que som, tant a nivell personal com col·lectiu. Ens ajuden a recuperar sensacions i sentiments ja oblidats.

Sé que aquests instants d’imatges congelades en el temps, tenen sentit per a mi, i per la gent que m’envolta. Tanmateix crec que com qualsevol fotografia, pintura o fragment de poesia, és una eina que interpel·la a qui s’enfronta davant d’ella. Tan important és el que va evocar al creador, com el que transmet a la persona que rep l’impacte, sigui aquest d’indiferència o d’una intensitat que li remogui les fibres més vitals. Hi ha també una llibertat i una renuncia en controlar aquest impacte. L’impacte és més un actiu de l’espectador que no pas del creador. Potser el valor de l’artista és el de crear de forma honesta i sincera, ja que quan es crea quelcom autèntic és ben provable que el que es transmet arribi directe a la pròpia experiència de l’espectador.

Un altre aspecte que he volgut mantenir durant aquests dos anys és la frescor tant de les imatges com els dels escrits. Son instants d’imatges i de mots abocats sense massa reflexió. És un estat com de vigília, desprotegit. Aquest escrit veig que s’allarga, i que potser m’estic embardissant. Crec que serà important penjar-lo ràpid abans que no comenci a repassar-lo o prendre consciència del que ara s’ha expressat. Crec que si ara ho medito, no quedarà res del que ara he expressat.

Permeten que et feliciti si d’aquest recull hi ha quelcom que t’hagi fet vibrar. Me n’alegro per tu.